Revista

WARHOL I ELS ENCANTS DE GIRONA

En un dia laboral d’agost, ens proposem fer una curta però amable excursió a Girona amb l’objectiu de visitar una exposició de Andy Warhol.
De bon matí la calor ja es fa present en l’ambient i comença a funcionar l’inseparable ventilador de la mare. Preparo una botella d’aigua fresca pel viatge, metres el pare agafa un rotllo de paper de wc per socórrer els esternuts matutins, provocats pels corrents d’aire.
Marxem de casa i ens instal·lem dins els cotxe.

El nostre trajecte cap a Girona transcorre amb una interessant conversa on l’objectiu d’aquesta és trobar el lloc ideal per compar-se una caseta en el supòsit de que ens toques la loteria… ens apassiona tant aquesta hipòtesis que per una estona ens fa oblidar el magnífic paisatge que ens envolta.

En arribar al casc antic de Girona, tracem un inevitable i curt passeig pels carrers més acollidors del barri jueu. La zona està tranquil·la, la gent passeja, esmorza i els comerços comencen a obrir el seus negocis. Un cop finalitzat el nostre esmorzar marxem cap el Museu.

Recordava, en aquells instant, que temps enrere vaig estar en aquest reduït i acollidor espai museístic visitant una magnífica retrospectiva d’escultures d’Oteiza.

En aquesta nova exposició sobre Warhol, es presenten algunes obres inèdites al públic que segueixen la línea expressiva de les serigrafies del artista. Més d’una vintena d’obres es reparteixen en dos espais arquitectònics on la llum ambiental és la foscor, metres que la llum visible recau de manera local en cadascuna de les serigrafies. Un trajecte per l’obra de Warhol que no resulta gens embafadora però m’envaeix d’una fredor artística. És la segona vegada que visito una exposició de Andy Warhol i el resultat sensorial sempre es el mateix.

Mentres els semàfors de la ciutat interrompent el pas del nostre vehicle de retorn a casa , comento l’obra i parlem de l’autor per a poder expressar el meu pensament a nomesart. És difícil d’escriure un article sobre Warhol quant la seva vida i obra ha estat escrita, comentada, mediatitza,explotada… Però no deixa de sorprendre que tot i que Warhol va trobar la nova formula d’expressió per a la societat americana, que no està exempta de gran mèrit, les serigrafies son plenes d’aquesta fredor artística que no pretén expressar res més del que hi ha. I és aquest fet, el que fa sentir aquest buit tant gran. Hi ha obres que no em produeixen ni fred ni calor, però sentir un buit en una obra és una sensació que m’incomoda, perquè de fet ,sempre desitjo trobar aquella experiència sensorial que em desperti els sentits i em faci emocionar… aquesta és la raó de la meva passió per l’art. És conegut per tots nosaltres com Velázquez pintava la realitat més immediata com si d’un fotògraf és tractes. No pretenia emocionar-nos, si no que ens narrava a cop de mandat reial, el context més immediat d’una monarquia avorrida. A més de hipnotitzar-nos amb la pinzellada més abstracte ha aconseguit aixecar les passions més grans juntament entre d’altres artistes. Contràriament l’obra exposada de Warhol desperta una frigidesa que m’incomoda, tot i que admeto que Warhol ha tocat la franja de la innovació i utilitzant el folklore més hollywoodià, ha convertit la seva vida i obra en un mite destinats a la fama més extrema, que careig de tota sensibilitat.

Deixant de banda les opinions personals, l’exposició s’agrupa en diferents temàtiques. El primer tram de sala, presenta algunes obres inèdites, exposades per primera vegada a la Fundació de la Caixa de Girona. D’altres són tan conegudes com la repetida i mediatitzada Marilyn Monroe, la qual ocupa un lloc exclusiu entre la resta d’obres . Entre aquest primer grup podem veure, també, alguns dibuixos realitzats a llapis. Retrats com el propi Miguel Bosé configura aquest grup.

Baixant els esglaons, l’obra s”agrupa resumidament en dos grups temàtics. El primer grup un seguit de peces que immortalitzen personatges famosos com Freud, Kafka o Mickey Mouse. El segon grup és una simpàtica i amable sèrie de serigrafies d’animals en perill d’extinció. Són obres molt colorístiques que intercalen un meticulós treball de línea que pretén potenciar la forma. La línia present en un primer terme perfila i fa de contrapunt als blocs cromàtics i als blocs de fotografia. Cal destacar un material diferenciat i utilitzat per l’artista en alguna de les seves obres: la pols de diamant. Aquest és un material brillant que dóna a les obres un toc fantasiós o glamurós, segons la temàtica.
Tota l’obra d’Andy Warhol descriu perfectament un període de la història dominat pels mas media. La nocia ens satura la vida amb la seva fredor esdevinguda. La tècnica que Warhol ja és de per si una tècnica simplificadora una tècnica on el contingut descrit és despullat de substàncies que puguin resultar incomodes a la sensibilitat,. La profunditat desapareix i, com ell mateix diu ens deixa una obra on no hi ha res més que superfície. La sopa Campbell, la cadira elèctrica, Mickey Mouse, son entitats informatives més enllà de possibles valoracions ètiques o morals, només son unitat informatives més o menys mitificades que entren a la nostra vida quotidiana amb la naturalitat del món que ens ha tocat viure.

© Golda Marí

Jeanne Jacquemin “The Painful and Glorious Clown” . Pastel . Private Collection . 52 x 34 cm

Les ànimes cromades en un paisatge ideal.

Hem vaig deixar caure aquest últim diumenge de maig per la Fundació Caixa de Girona. Hi vaig em regularitat a la Fontana d’Or. Aquesta vegada mi volia acostar encuriosit per l’exposició dels simbolistes francesos . El simbolisme per a mi, en una panoràmica de l’art, un espai fosc, pel qual no puc dir que mai jo hagi estat interessat, per mor de les meves arrels expressionistes abstractes. Ara ja ha arribat l’hora en que ho pic mirar tot. Una persona madura, deixa enrere tòpics, prejudicis, estereotips i clixés. Va molt bé descarregar les maletes, caminar i gaudir lleuger.

L’exposició començava per un artista que ens presentava els seus paisatge amb unes magnifiques i subtils litografies. Imatges cremoses de delicada pastisseria. Animes embadalides en bucòlics racons, intercanviables, del paisatge o de l’ànima. Alguns paisatges semblaven fets de pèl púbic desinfectat, de dones que resaven mentre eren afaitades.

Ben aviat, hem vaig adonar del poder de suggestió d’aquelles obres, la seva capacitat de transportar el nostre pensament i fer un reclam als nostres sentiments. Obres fetes per a la contemplació, gairebé, íntima; com en els moments dedicats a l’oració, a revisar pàgines de l’existència. Obres fetes en moments de desenvolupament gràfic d’una vigorosa industria editorial. Les tècniques gràfiques de multiplicació i noves tècniques expressives són incorporades i utilitzades: podem veure molts pastells a l’exposició. Les arts plàstiques són viscudes aparentment com a joies tant per part dels creadors com per part dels selectes compradors.

Aquesta exposició ens permet veure les fites i punts de connexió dels simbolistes amb altres corrents que eixiran posteriorment. Alguns dels artistes que exposen, flanqueja’n l’expressionisme, com per exemple: Henry de Groux. Per altra banda altres artistes amb una gran sensibilitat i precisió ens acosten a un art prou naturalista i documental del moment històric, com per exemple Charles Guilloux en els seus paisatges de riu, on descriu amb una gran precisió i finor, barcasses, ponts i enllumenat dins la boire industrial.

Ens acostem a totes les exposicions, no amb la passió historicista, sinó més bé amb la predisposició de l’espectador apassionat, o amb la de l’artista plàstic que viu i entre a les obres com si, gairebé, fossin la vida mateixa, com si fossin un diàleg amb la seva pròpia expressió.
Ens va impressionar molt una artista nat a l’Alguer, anomenat Lucien Lévy Dhurmer, amb el seu tríptic: emoció, passió i penediment. En general, però, el conjunt de l’exposició ens va semblar com el dia radiant de primavera que lluïa Girona. Varem contemplar en deteniment les obres de Edmon Jean Armand, Maurice Chabas, Charles Marie Dulac, Emir René Menord o Jeanne Jacquemin.

© per nomesart: Marià Roig

FRANCESC GIMENO EL QUIXOT DE LA PINTURA CATALANA

He anat dues vegades a veure l’exposició de Francesc Gimeno al Museu Nacional d’Art de Catalunya. He sortit dues vegades amb el cor encongit per l’opacitat de l’obra de Gimeno, però, també, positivament motivat, enamorat de la fragilitat del ésser humà. M’ha vingut al cap la meva joventut; quan les coses no m’anaven gaire bé, escoltava blues o flamenc o em fotia en un bar de mala mort, allà en el cul del mon, per agafar aire. Així recuperava el to vital, era una manera de no estar anestesiat ni indiferent a la realitat. Davant l’obra de Gimeno desapareixen totes les anestèsies i les superfícies tot entrant en el contingut de la realitat; la seva cruesa i la seva dolçor retruny en els nostres cors. Un senyor exhort en l’obra comentava, en veu baixa, que Gimeno era el Rembrand de Catalunya. L’autor tortosí, barrejat en els colors de les pintures observava tots els visitatns de la exposició, com mira un pare els seus fills: amb tendresa.

Es tracta d’una magnifica exposició, en la qual s’han reunit moltes obres disperses de diverses col.lecions particulars o públiques que ens serveixen per tenir una visió global de l’obra de l’artista que ha estat definit com a maleït. Una iniciativa del MNAC amb col.laboració amb altres entitats, que ens mereix la millor opinió.

En els seus començaments, influenciat pel paisatgisme naturalista, representat a l’estat espanyol per Carlos de Haes, en Francesc Gimeno va intentar fer-se un lloc en el món de l’art sense aconseguir-ho. Desencantat, i al marge dels corrents de l’època, entre els anys 1900 i 1914, va reduir el seu univers estètic a l’entorn familiar.

Tancat literalment a casa, va fer florir apassionadament la seva obra, impetuosa i tendra, plena de tossuderia, amb els seus dormint més que desperts. La familia omnipresent i densa entra als quadres, més enllà de tota la fenomenologia cultural del moment. L’horitzó està aqui mateix, en la propia sang, en els propis calfreds, als llensols arrebregats. Per sobre de la presencia reduïda i monotemàtica de la familia, la sensibilitat de Gimeno revela un ofici d’art que te per mestre i per obsessió, la realitat més propera, amb els seves llums i ombres els seus matitzats colors, la pinzellada ferma i, nogensmenys, la quixotesca imatge de l’autor; eixuta i ferrosa d’ulls vidrosos i amples, sensibles i amotius. Pobre Gimeno !, deia en Josep Pla en les seves encertades descripcions de l’artista de Tortosa que acompanyen i complementen l’exposició. En Francesc Gimeno creava amb intensitat i passió tot i l’aillament o l’ofec d’aquella casa de marés, gelada amb l’unic caliu de la mainada i la familia. Un caliu, evidentment profitós pels qui estimem l’art. D’aquesta epoca daten uns minusculs quadrets del seu fill Francesc dormint, d’una esquisitesa suprema. Les penombres de la casa troben en la paleta de Gimeno una solidesa extraordinària. Aquesta és una època de profitós treball per l’artista

Una primera exposició realitzada el 1915, a Barcelona, va permetre l’artista tortosí, alliberar-se de la feina de pintor-decorador Els seus paisatges de l’Emporda formen part del que podriem anomenar la sortida de la closca familiar. Aquesta obra d’aire obert, perduraria fins la seva mort a Barcelona l’any 1927. El tractament del paisatge es extremadament curós, definidor i amb una descriptiva dels elements diversificada. Hem pogut veure Torroella de Mongri cromàticament radiant en el seu quadre Un poble empordanès (1918) o cromaticament feiner, de matinada en un dia de mercat, amb el bosc de ribera al fons com a contrapunt del matissos de sac i mercaderia. Hi ha dues peces de jardi, jardins senzills, es clar, d’un optimisme naturalista i de primavera radiant. Begònies, lliris, rosers, llum i ceràmica edificant un reconet de plasticitat òptima. L’exposició es tanca amb un autorretrat que ens pregunta sobre sobre la sensibilitat, la solidaritat, l’humanitat…

Aquesta és una exposició, especialment recomanada des de nomesart.

© Per nomesart: Marià Roig