L'obra d'en Pere Planells ens ofereix és d'obres d'entre el 1993 (any de la seva tesi Aportacions teòriques i pràctiques sobre la polivalència, el desenvolupament i la ubicació modular) i el 1997, és una obra de maduresa, en ella no hi ha improvització, essent el fruit d'un llarg i profitós camí en recerca d'un llenguatge artístic propi. Des del punt de vista formal és, sens dubte, una obra d'una gran qualitat.
La seva expressivitat ve donada per la combinació, gens gratuita, de diverses formes geomètriques (quadrats, cercles, pentàgons, triangles, estels...) sobre fons marró; unes formes que serveixen de marc a elements més o menys onírics, en tot cas manifestacions de l'inconscient o referències a la infància. És evident que l'artista hi busca la puresa de la forma. De tant en tant hi introdueix una nota de color que, tot i la seva qualitat expressiva, no aconsegueix minvar la força de les estructures formals; és a dir que la forma domina sempre.
Hi ha molta vida darrere d'aquestes formes. El predomini de colors terrosos amb tonalitats diverses són eco del periple d'en Pere i la seva família des de la seva Eivissa natal a diverses contrades de Catalunya (des de la Garrotxa al Maresme). De tant en tant, una insinuació, de vegades clara i altres més tímida, del blau, d'un blau intens que evoca el mar que l'ha vist néixer.
Veig la seva obra com un recorregut interior per la pròpia vida, un itinerari introspectiu. I tal com passa amb la vida, aquesta obra va plena de sentiments, angoixes, contradiccions, preguntes metafísiques, desigs, esperances...
Cada quadre és un poema pictòric. Res no sembla producte de l'atzar. Tot i el caràcter bàsicament intel·lectual de les obres, de tant en tant l'artista es deixa dur per la imaginació, per l'inconscient; és aleshores quan comença el diàleg amb el públic que les contempla.
© Gabriel Bou

Aleatòriament, vaig agafar, de la llibreria que en Pere Planells té a la vora d'on treballa, el llibre Juan Rulfo, on hi ha els dos, i gairebé unics textos llargs d'aquest autor, El llano en llamas i Pedro Páramo. Mentre en Pere treballava, literalment ignorant-me, jo vaig llegir fragment imponents d'aquest autor i d'aquestes, aquí us en passo un:
- ¿Cuantos pájaros has matado en tu vida, Justina?
- Muchos, Susana.
- ¿ Y no has sentido tristeza?
- Sí, Susana.
- Entonces ¿que esperas para morirte?
- La muerte, Susana.
Hi ha obres que són un terratrèmol per a la percepció, sobretot, si la percepció es veu implicada, en la propia mort de la percepció visual, la qual, tammateix, sembla que està morta i enterrada per l'art modern i per l'art contemporani. Serà que ens hem quedat sense ulls, o que l'artista milita en un espai de sensualitat o racionalitat perturbadora pere al model perceptiu renixentista. Quina és l'esma que mou els artistes, com en Pere, que ara que el veig treballar, amb aquests ulls embogits i capficats, no sembla mirar enlloc ni està per ningú. Esta jugant, potser. Es respira una tensió barrejada amb essència de trementina colorejada. Poden llurs ulls mirar endintre, confondre's amb el diagragma i guixar al bateg del propi cor? Fa mal de pensar, però aquestes últimes pintures, sobre aquests papers que els químics fan servir per filtrar solucions, semblen haver alliberat dintre d'en Pere aquella zona fronterera entre la vigilia i el somni. La traçada esdevé un joc fantàstic, descongestionat, obert. Sembla filtrar solucions formals sense cap voluntat intel.ligible. Esdevé un ludopata que juga amb traçades i colors i els accidents dels seus pròpis materials. Sembla, fins i tot, caminar cap a la seva autodissolució. Sort de la música que té posada al CD, que ens recorda que hi un cordó umbilical amb la realitat...Malgrat tot, jo espero pacientment el meu amic per anar a fer unes bolls a la platja de cara al mar, tot i que sóc concient, que em donarà poca conversa i el veuré amb els ulls perduts a l'horitzó. De tant en tant, amb breus observacions ferà arrencar les meves ansies de diàleg. Tantmateix ha estat un plaer coneixer Arenys de Mar i haver compartit uns dies tan intensos amb el meu amic. Ell m'ha agraït les meves col.laboracions literàries per a la seva web, tot regalant-me una de les pintures, amb les quals, mentre les feia, jo compartia espai en el seu estudi. He compartit el naixement d'una obra prou densa, vaja...
© Marià Roig

L'obra que ens presenta en Pere Planells en aquesta col.ecció ha estat realitzada al seu estudi arenyenc del Carrer d'Avall, a cavall etre el final de la primavera i principis d'estiu de 2005. Es tracta, com podreu veure, d'una obra que es desenvolupa en una zona fronterera entre els elements d'una realitat visual que és un dels referents, que es complementa amb referents abstractes que la pròpia experiència visual genera en tots nosaltres. Una zona fronterera és sempre una zona de remolins, als quals s'hi enfronta el nostra autor, amb una energia intuicionista i espontània, a través de la qual, sembla voler retornar a una expressió més primitiva, més directe, recuperant sentiments generats a partir de la proximitat als fets més quotidians. Sembla proposar-nos amb aquest treball un retorn a la inocència a la descriptiva essèncial, a les emocions integrades en els espais diaris.
© Marià Roig

Hola Pere, he fet una ullada a les darreres obres que tens penjades al web. Trobo la col·lecció Emocions molt fresca, molt espontània, vivaç i animosa. Ho dic tan pel tractament de les formes com per la paleta usada, encara que en algun moment els colors puguin suggerir sensacions més severes. Els temes tractats ja m'apropen a visions quotidianes, properes i senzilles on un bri d'optimisme és rebut amb satisfacció. D'un to diferent, molt més intimista, trobo la col·lecció Solituds. Òbviament. Em veig (et veig) silenciós, capficat en un racó de casa. Observador atent de qualsevol forma suggerent capaç d'ésser trauïda a
colors, línies, taques ... A diferència de l'altre sèrie la mirada és interior. Fins i tot quan sembla que mires per la finestra, el pensament no traspassa el vidre. Potser són els racons on queda aturat el
pensament mandrós quan reflexiona assegut en una vella cadira ...
M'ha agradat.
Així ho he vist i així t'ho he dit.
© Miquel Romagosa

En aquesta exposició podeu veure un conjunt d'obres inèdites que no havia mostrat mai a ningú, les tenia desades dintre de carpetes esperant, ves a saber, quina oportunitat. Tanmateix, enyorava el contacte de la meva obra amb ulls forans, allunyats en el temps i en l'espai del meu pensar en imatges. Aquestes setze obres que aquí us presento són una petita part d'una col·lecció d'una seixantena d'obres realitzades després de la presentació de la tesi doctoral l'any 1993, a la Universitat de Barcelona. Una petita part d'aquesta col·lecció ja l'havia mostrada a la Sala d'Exposicions de la Caixa Laietana d'Argentona.
La realització de la tesi doctoral fou un moment d'inflexió per a la meva obra. Aparentment, vaig començar a treballar més ordenadament, més conscientment, potser; em va deixar un senyal a l'ànim.
Aquesta exposició conté poderosos residus de la meva tesi, títols formulats, estructures modulars i una poètica reductora en l'aspecte dels seus materials. A la tesi, per fer-vos-en cinc cèntims, vaig ordenar i sistematitzar uns, diguem-ho així, encara que soni pedant, descobriments estètics i formals que havia fet molts anys abans. Sempre havia perseguit una fórmula que em permetés sintetitzar i donar forma a allò que podríem anomenar qüestions essencials i contingents, per exemple, el temps i els seus cicles o segments.
Tres qüestions essencials van centrar la meva atenció:
1) El temps i els seus cicles. (Mòdul PB)
2) Les relacions interpersonals. (Mòdul TR)
3) L'atzar i els fenòmens que ens afecte des de l'entorn. (Mòdul TJ)
Vaig donar forma sintètica, més o menys encertada, a aquests conceptes, emprant, en primer lloc la geometria. Després vaig catalogar vessants i variables d'aquestes formes. Vaig comprimir la fórmula i després la vaig desenvolupar. De les formes més elementals que se'n derivaren d'aquelles qüestions essencials jo en tenia una percepció molt intensa. Aquelles formes, fins i tot en aquell estat, contenien una immensa energia estètica.
Després de tot aquell esforç analític i de desenvolupament formal i estètic, vaig comprendre, sentir potser, que mai més la meva obra seria igual. Gairebé sense discontinuïtat em vaig trobar realitzant aquesta col·lecció, part de la qual aquí us presento. Una col·lecció que conté temes que vénen a destorbar formulacions rígides prèvies i on el joc recupera el seu paper en un nou nivell, sostingut per la geometria. Aquest mesurar la terra, en el meu estudi es convertí en un mesurar els meus espais i el meu temps i, com no, tot el reguitzell de fabulacions que en els somnis perduren i es deixen caure, com qui no vol, sobre els papers de la solitud.
Si per una part la geometria es fa evident, per l'altra, materials, textures i formes li donen un contrapunt més amable i casolà, gairebé femení. La roba, la cinta de voraviu, la fulla de la marquesa, el paper de patronatge, algun que altre element encolat amb flaires de llar acollidora i alguna endolcida ironia, retroben un lloc dintre dels somnis més madurs de la meva vida...
© Pere Planells